El passat octubre els alumnes de tercer d’Educació, acompanyats de la mestra de música, Miriam Haro i del director del graus de l’àrea d’Educació, Mariano Bártoli, foren a l’esplendorós Palau de la Música de Barcelona.
És ben cert que cap d’ells es feia a la idea del que veritablement anaven a escoltar; cap d’ells esperaven que una minsa obra benèfica per part seva (col·laborar econòmicament per a la investigació de l’Alzheimer), els impactés i impressionés tant! Què pot omplir més l’esperit que l’elevació i perfeccionament de l’home quan gaudeix de la grandesa d’allò que és art, que és bell? Meravellosa fou l’actuació de la Jove Orquestra Simfònica de Barcelona, i si gran fou l’actuació dels músics, més encara ho va ser la del seu director: Carlos Checa.
Tres foren les peces interpretades per aquesta magnífica orquestra: la Sardana Simfònica «Empúries» de E. Toldrà, una selecció de la Suite «El llac dels Cignes» de P. Txaikovski i la cèlebre Simfonia núm. 9 «Del Nou Món» d’A. Dvorák. Totes elles van tenir un gran èxit en la mirada crítica d’aquests estudiants que no perderen fil en cap moment!
Potser la que més va captivar l’interès dels alumnes fou la coneguda Suite del «Llac dels Cignes» de Txaikovski. Era impressionant veure i admirar la passió amb què el director conduïa i dirigia els músics: tant les entrades i les sortides d’instruments com els creixendos i decreixendos que adornen i magnifiquen les peces musicals. Donava la sensació que el director ballava al compàs de la música, però aquest moviment no era més que una via per a facilitar als seus dirigits seguir la partitura. Era evident que coneixia totes i cadascuna de les peculiaritats, reptes i dificultats que cada instrument devia haver-se enfrontat al llarg de l’actuació. I això a més d’un el va fer pensar amb el paral·lelisme que roman amb la figura del mestre: ha de ser coneixedor de les riqueses i debilitats que cada alumne posseeix per tal d’exigir i demanar en el moment adient allò que pot aportar i assolir, i també quan és més necessària la presència del mestre en aquest procés d’aprenentatge que no s’acaba.
Sens dubte fou una vetllada enriquidora des de totes els vessants: tan humanes (el plaer de gaudir de l’harmonia de tant esplèndides peces interpretades per tan cèlebres professionals en l’àmbit musical) com espirituals (deixar que la bellesa de l’art ens humanitzi i ens porti a contemplar i admirar les grans proeses de les quals són capaços els homes per mitjà de l’esforç, constància i dedicació pel que és Bell).
Dolors Vila – Elena Andreea Mihaila, 3r curs del grau en Educació